Joan Mayans

Adrenalina positiva.

jmayans | 06 Maig, 2009 21:15

És ver que el futbol, entès en el segle XXI, ha deixat de ser un esport per convertir-se en una empresa generadora de doblers.

Ha deixat de ser una feina amb un sou per viure dignament a ser un carrera cap a l'èxit i enriquiment personal, amb una vida plena de luxos i excessos ( estic generalitzant, sempre hi ha excepcions).

Els equips han deixat de jugar a petits i acollidors estadis, plens d'història, per translladar-se a grans estructures de ciment i ferro, impersonals i fredes.

Però a vegades, el en que teoria és un esport (professional) i que a la pràctica és una empresa dirigida per gent poc escrupulosa i corrupta ( també estic generalitzant), a vegades, t'omple el cor ple d'emocions i sentiments.

Partits com el d'avui ( Chelsea vs Barça) fan creixer aquest esport, no només esportivament parlant, sino des del caiure social.

Viure 90 minuts de la teva vida nervios, ansios... perque després en un segon canvii el teu estat d'ànim de lo més baix a lo més alt, botar, cridar, abraçar-te amb gent que no coneixes. És una pujada d'adrenalina positiva. Avui he vist gent que no li agrada el futbol emocionar-se tant com el qui més. És senzillament increible.

Són aquests petits moments d'euforia descontrolada que compensen les actituts d'alguns judadors i de molts de dirigents d'aquest esport.

No puc acabar aquest article sense felicitar a l'equip que des de petit n'he estat seguidor ( després del Mallorca, que quedi clar).

Visca el Barça!!

Vespre

jmayans | 04 Maig, 2009 20:34

Arribes a ca teva el vespre, esgotat d'un dia més de la teva vida. Un dia més, igual que l'anterior i segurament igual que el de demà. Tens ganes de plorar. Tens la llàgrima als ulls, però et resisteixes a que caigui i recorri la teva cara. Són breus moments, però intensos. Desitges adormir-te de seguida i que arribi el nou dia, assoleiat si pot ser.

Poses la tele a veure si hi trobes alguna treva a la teva tristesa, però recordes que aquell dia posen el programa que solies veure amb ella. Aquella llàgrima empeny més fort que mai i tu t'hi tornes a resistir, però aquesta vegada ella guanya la batalla i cau.

És extrany. Tot i les dificultats, les bregues, les males cares... et quedes amb els bons moments. Tens anyorança. El cor batega molt fort i a aquella primera llàgrima que s'ha escapat dels teus ulls n'hi segueixen més. Hi ha una barreja de sentiments i contradiccions tal com si haguessis passat tota la fruiteria per l'exprimidor. No ets capaç a distingir-ne el sabor.

Atures la tele i poses la ràdio. Curiosament posen One de U2. Una cançó que parla de la lluita d'una parella per seguir junta. És curiós que molts de matrimonis posin aquesta cançó al seu banquet de noces, ja que més be és una cançó trista.

Ja no cauen més llàgimes. T'acomodes a dins el llit intentant racionalizar la situació, intentant convecer-te de que vares prendre la decisió correcte. Tanques els ulls i t'aferres fort al cuixí, com en un reflexe d'autoprotecció.

Apures els darrers moments abans de deixar-te anar per la son que t'envaeix.

Ja no sona One. T''adorms amb els primers acords de It's a beautiful day.

Sense berenar

jmayans | 03 Maig, 2009 21:31

Quan arribes de marxa, tard ( o prest segons se miri), i sobretot si vens d'un concert o una berbena, sols tenir fam.

Has estat durant quatre, cinc, sis hores botant, cridant, ballant, fent voltes... I això és un desgast físic considerable, tal vegada comparable al desgast que va tenir el Madrid de correr durant 90 minuts darrera sa pilota sense "enroscar bolla". I encara n'hi varen fer sis.

Però anem al tema que ens ocupa. Puc afirmar que dins Campos, entre les 5:30 i les 6 no hi ha ni cap forn ( tret el de Can Pere, que per motius varis no hi varem anar) ni cap bar obert. Res, zero.

En un moment d'exaltació de l'amistat com el d'ahir vespre varem haver d'anar cadascu a ca seva sense poder berenar.

No crec que serveixi de massa aquesta crítica, però almenco n'hauré deixat constància.

Ara que no em sent ningú, montaré una paradeta de menjar ràpid i me "forraré".

Més viure i menys prozac

jmayans | 26 Abril, 2009 11:35

Després d'un fet trist o dramàtic sentim dolor. Entram com a dins una espiral negativa que pensam que serà eterna. Sufrim, ploram, ens autocompadim. Anam pel mon com si anassim amb patins de línea sense saber patinar. No ho controlam, tenim por a caure i a fer-nos mal.

Hi ha medicaments, pastilles com el prozac, el tranquimacin o un valium (més light) que ens poden ajudar a mitigar aquesta sensació de pèrdua de control de la nostra vida, la tristeza. I realment és efectiu. Als pocs dies de seguir aquest tractament et sents millor, més alegre.

Però no deixa de ser un "parche", un sesit a la nostra ansietat. Aquests medicaments no curen, sino que maquillen el nostre malestar.

La vertadera cura a aquests episodis és reflexionar, xerrar, fer feina, surtir, passejar, fer esport, riure, plorar... VIURE!!!

És ver que és fàcil escriure o dir això, i no tant posar-ho en pràctica. Però és la vertadera sol.lució.

Si estic malament vull sofrir, plorar, estar ansiós, tenir ràbia, sentir-me impotent. I si estic be vull riure, cantar, botar, plorar d'alegria. No vull que cap "droga" (referida a medicament) elimini el meu malestar.Vull passar per totes les fases que com a persona me pertoquen. Vull caure i tornar-me a aixecar. I tornar a caure i tornar-me a aixecar. Les vegades que siguin necessàries.

Arriba un punt que el teu cos té una sèrie de mecanismes que ajuden a preveure aquestes caigudes, i en cas de que aquestes succeixin la recuperació és més ràpida.

No vull ser com el Che Cranc

jmayans | 21 Abril, 2009 21:34

Per què els crancs caminen cap enrera?

Podriem pensar que ho fan perque tothom camina cap envant, per ser diferents a la resta. Uns revolucionaris!! Com el Che Guevara. En aquest cas, el Che Cranc.

Però el Che Cranc, a diferència del Che Guevara, és un fals revolucionari. Els revolucionaris es rebel.len contra les imposicions, lluiten per canviar el present i tenir un futur millor. El Che Cranc està ben armat. Disposa de dues pinces ben esmolades i una armadura robusta. Però el Che Cranc no lluita per canviar ni el present ni el futur. Ell lluita contra el passat. Viu d'esquenes al present i conseqüentment al futur. Té la mirada fixa en el passat, no veu res més. El Che Cranc lluita amb totes les seves forces, utilitzant les seves esmolades pinces contra el passat, però és una batalla perduda. Però ell insisteix i insisteix, està cegat.

El Che Cranc encara no ha comprès que no es pot lluitar contra el passat, que no es poden canviar les situacions, els fets, les paraules que el temps s'ha encarregat d'arxivar. El Che Cranc encara no ha comprès que les uniques situacions que pot controlar són les presents. El Che Cranc encara no ha comprès que la seva lluita contra el passat s'ha de dur a terme des del present, mirant envant, ferme.

És possible que quan el Che Cranc se n'adoni de que la seva lluita s'ha de lliurar en el present, les primeres batalles les perdi. Però aquestes primeres batalles perdudes, des del present, no són derrotes, són experiència. Experiència que li farà guanyar la seva nova batalla contra el present per mai més haver de lluitar contra el seu antic enemic, el passat.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb